AUTISME

Bones tardes,

Tot i que la segona PAC ja ha finalitzat i la darrera intervenció ja està feta, m'ha fet ganes passar un vídeo que m'han passat uns companys de l'escola on treballo i faig les pràctiques.

És l'autisme explicat des del punt de vista d'una germaneta d'un fillet amb autisme.

Espero que vos agradi:

CONCLUSIONS

Ja per anar tancant aquesta PAC 2 del bloc de pràcticum I, faré una revisió del que ha estat l'experiència durant aquest període.

He de dir que començar les pràctiques va ser una incertesa bastant gran, tenia moltes ganes, hem feia molta il·lusió, i com que disposava de tot el temps del món vaig integrar-me a temps complert (hem refereixo a l'horari que té l'orientadora, que és de 8 hores setmanals) al centre i hem va anar molt bé perquè vaig conèixer totes les funcions que feia, tant d'orientadora com psicopedagoga i tot i que vaig rebre molta informació de cop, hem va agradar molt.

Després hem vaig trobar amb una petita dificultat, i és que el centre hem va oferir la possibilitat de treballar-hi com a mestra d'EI, la qual cosa hem va suposar reduir una mica l'horari de pràctiques, i això va fer que hem perdés algunes hores, com són les reunions del Departament d'Orientació, o assisitir a mitges reunions de tutors, etc. La qual cosava suposar un esforç a la tutora perquè m'havia d'anar informant, però també a mi ja que ho volia viure tot en primera persona.

He pogut descobrir, durant aquest període que una de les coses que més m'agraden és el contacte directe amb els alumnes. Conèixer-los, parlar amb ells, intentar comprendre i entendre la seva forma de pensar, les seves dificultats d'aprenentatge, etc.

Aquesta darrera setmana, hem estat parlant amb la tutora i hem decidit què és el que faré durant el pràcticum II i la veritat és que estic molt engrescada i hem fa molta il·lusió. Hem decidit millorar el POAP i, conseqüentment, el PAT (patirà algunes modificacions). Volem donar un nou enfocament al que són les activitats d'orientació des de 1r d'ESO fins al final de l'etapa.

Com veieu, no hi ha temps per perdre i hem de seguir treballant de valent! Amb molta il·lusió i força per seguir aprenent.

DISLÈXIA - article

El aprendizaje gramatical se inicia con 9 meses, antes de empezar a hablar

San Sebastián, 11 dic (EFE).

El aprendizaje gramatical de los niños, que se había asociado al segundo y tercer año de vida, comienza a los nueve meses, antes de empezar a hablar, mientras en los entornos bilingües los bebés de tres meses y medio pueden distinguir la lengua en las que se les habla.

Estas son algunas de las conclusiones de un estudio llevado a cabo por la investigadora Monika Molnar, del Basque Center on Cognition, Brain and Language (BCBL) de San Sebastián, un centro que cuenta con la posibilidad de comparar dos idiomas, el euskera y el castellano, que tienen una pronunciación similar (cuentan con las mismas vocales) pero una gramática diferente.

Los estudios, publicados en las revistas científicas "Infancy" y "Language Learning", han revelado que tanto los bebés bilingües como los monolingües se familiarizan con la gramática y la sintaxis con apenas nueve meses, ha informado el BCBL en un comunicado.

En los hogares en los que se hablan dos idiomas, los bebés aprenden primero la gramática de la lengua dominante en su entorno, que es la utilizada por las personas que más tiempo pasan con los niños, aunque se desconoce cómo se produce el aprendizaje del segundo idioma.

Para elaborar el estudio los padres de los bebés que participan en la investigación rellenan un formulario en el que explican las características lingüísticas en las que viven y posteriormente se analizan las respuestas de los pequeños a estímulos a los que se les somete en una determinada lengua a través de una pantalla.

Cuando se habitúa al estímulo en el primero de los idiomas, el bebé es sometido a uno nuevo en la segunda lengua y se comprueba si su interés aumenta con el cambio de código o permanece inalterado.

Asimismo, tras presentarles secuencias sintácticas en las dos lenguas de forma separada se comprobó que los niños atienden por un periodo más prolongado la de la lengua que le es más desconocida y dedican menos minutos al idioma dominante, que aprenden antes.

http://www.diariovasco.com/agencias/pais-vasco/201412/11/aprendizaje-gramatical-inicia-meses-263732.html


Avui us comparteixo aquest article que m'ha semblat molt interessant, espero que us agradi i vosaltres també l'hi trobeu.

BADyG- M

Bones,

Aquesta entrada la faig ja que vaig parlar que havíem passat un test a 2n d'ESO i que esperava a fer les correccions per posar els resultats, ja que només l'havíem dut a terme però encara ens quedava corregir-lo i interpretar.

Però només el vam corregir nosaltres, ja que l'escola on jo faig les pràctiques té una col·lobardora molt especial, que és la M.Dolors, que és una psicopedagoga que treballa a una escola a Barcelona i ens ajuda amb la interpretació dels testos que passem a tots els cursos.

Per tant, per mi va ser una decepció, ja que no vam interpretar els resultats, sinó només posar els percentils que venen en el manual... i estic ansiosa esperant la resposta de la M. Dolors. A més, si tinc l'oportunitat de coincidir-hi, m'agradaria conèixer-la.

CAS DE LA BEA

La millor escola per la Bea

El cas excepcional d’una nena de nou anys amb síndrome d’Angelman que està escolaritzada al centre ordinari del seu barri

 

La Bea a classe, al CEIP Lavínia / ENRIC CATALÀ

 

 

Es diu Beatriz, té nou anys i fa tercer de primària al CEIP Lavínia, al barri de Les Corts de Barcelona. Aprèn a l’aula, es relaciona amb els companys, juga al pati i dina al menjador, i tot això que no té res d’especial ho fa malgrat les evidents dificultats de qui ha nascut amb síndrome d’Angelman, una alteració del cromosoma 15 que afecta aproximadament a un de cada 20.000 naixements i que causa una discapacitat intel·lectual considerada severa, així com problemes associats de motricitat.

La Bea és dels poquíssims casos a Catalunya, potser l’únic, d’un alumne amb síndrome d’Angelman que està escolaritzat en un centre ordinari. Aquesta va ser la opció triada pels seus pares, que en el salt de l’escola bressol a P-3 van haver de lluitar de valent per doblegar les resistències inicials de l’administració educativa. Tant uns com altres volien el millor per la nena, però mentre els pares confiaven en la potència de les dinàmiques que es generen en un entorn normalitzat com a motors d’estimulació i aprenentatge, l’administració entenia que a l’escola ordinària la Bea no rebria tants suports especialitzats com sí podria trobar en un centre especial. És un debat habitual. I difícil. S’hi barregen moltes emocions i algunes pors.

“Per desgràcia, escoltem molt sovint l’argument dels recursos; però si creiem en l’escola inclusiva, i tothom diu que hi creu, no és l’alumne qui ha d’anar on són els recursos, sinó que els recursos han d’anar on és l’alumne”, senyala Noemí Santiveri, portaveu de la Plataforma Ciutadana per una Escola Inclusiva.

Lavínia era l’escola del barri i a la que anava el seu germà, dos anys més gran. I havia tingut i tenen altres alumes amb discapacitat, però cap amb el grau de dependència de la Bea (el seu certificat de discapacitat li marca un 75%). Explica la seva mare que, en aquell temps avui llunyans i superats, algú (que no esmenta ni cal) li va venir a dir alguna cosa així com que la inclusió està molt bé però que la Beatriz estava “massa discapacitada”. Són d’aquelles frases que es claven a l’ànima. El suport de la Fundació Aspasim, i la relació amb una altra mare que havia viatjat al Canadà, on li havien ensenyat alumnes amb Angelman a l’aula ordinària, van ser determinants perquè la família mantingués la seva voluntat de seguir endavant.

 

La Bea és un bon exemple que allò que sobre la teoria està molt clar a l’hora de la veritat, que és quan es baixa al terreny de l’aula, és molt més complex. L’adaptació no va ser gens fàcil, ni per la Bea ni pel centre. Les coses han canviat molt, en positiu, si bé segueix necessitant un acompanyament personal durant tot el temps que passa al centre. Mentre és a l’aula amb la resta del grup té al seu costat una vetlladora, amb la que habitualment fa activitats diferents a la resta de companys (la música és la gran excepció, la segueix i gaudeix); i en determinades hores surt de l’aula per rebre una atenció individual per part d’una mestra d’educació especial. Tot d’acord amb el seu pla individual (PI). També ella té uns objectius d’aprenentatge. Igual com tothom, però diferents.

La Bea no parla, aquest és possiblement el seu principal handicap, però quan vol es comunica, amb el tacte, amb la mirada o amb l’ordinador, mitjançant pictogrames molt elementals. Aparentment no segueix massa el que fan els altres a l’aula, però està treballant en el que li toca. Expressa quan té set o té ganes d’anar al lavabo, o quan està contenta o cansada. I té molt clar qui són els seus companys de classe i qui són els seus mestres; i com tothom té més afinitats amb uns que amb altres. I ho demostra. Pels seus companys, no hi ha dubte que forma part del grup, i com a qualsevol grup uns la mimen molt i altres la tracten amb més indiferència. Però no és un element estrany, porten sis anys creixent junts! Aquesta convivència diària amb algú com la Bea els està fent millors persones, com diuen els experts? Sense dubte, opinen al centre, aquest grup sortirà molt ben après pel que fa a conviure amb la diversitat.

Amb tot, a l’escola Lavínia el cas de la Bea es tracta amb extrema prudència. Sense triomfalismes. Les mestres que més l’han seguida estan molt satisfetes amb els progressos que ha fet, en especial en el camp de les relacions socials i afectives. També observen avenços evidents en l’apartat motriu i en l’autocontrol. Ja no fa rebequeries ni interromp, sí que s’aixeca quan vol, però en general a l’aula fa les activitats que li toquen i sembla que cada cop es fixa més en el que passa al seu voltant. Per algú com la Bea un petit pas és sempre un salt de gegant.

 

 

Noticia del: 03.12.2014 - 08:31

DISCALCÚLIA

La discalcúlia és un trastorn de l’aprenentatge que es manifesta amb una baixa capacitat pel procediment numèric i de càlcul. A l’escola, això es reflexa en un baix rendiment a matemàtiques, mentre que en la resta de matèries el rendiment es sol situar a la normalitat. En alguns casos, simultàniament pot haver-hi dificultats a la lectoescriptura o dèficits d’atenció.

Avui en dia podem assegurar que mitjançant un programa específic de reeducació, personalitzat per a cada cas concret, la discalcúlia es pot corregir.

Quin són els símbols que ens alerten de  l’existència d’un problema prou important en l’aprenentatge de les matemàtiques? En general quan hi ha un desfàs evident segons l’edat i en particular:

-          Si s’utilitzen els dits per contar.

-          Hi ha moltes dificultats per contar cap endarrere.

-          És molt difícil fer càlculs aproximats.

-          Costa manipular xifres grans, com les centenes i els milers.

-          Hi ha dificultats per saber quina operació s’ha d’aplicar per resoldre un problema.

-          Costa molt memoritzar les taules de multiplicar, ja que s’obliden d’un dia a un altre.

-          Hi ha errors de transcripció, per exemple, a l’hora d’escriure nombres dictats.

-          Es sol dedicar molt de temps i esforç per fer els deures de matemàtiques, però els resultats no són positius.

-          A mesura que transcorre el temps, és freqüent que es manifesti ansietat o bloqueig cap a les matemàtiques, ja que tenen la sensació de fracàs.

Quan, a la vegada, es detecten alguns d’aquests signes, és molt recomanable acudir a un professional especialitzat per fer una valoració i s’instauri un programa de reeducació específic.

Aquí us deixo una pàgina molt interessant sobre la discalcúlia, i és d'on jo he tret aquesta informació:http://www.discalculia.es/discalculia/el_diagnostico.HTML

He fet aquesta entrada, ja que no tenia molt clara la DISCALCÚLIA i m'interessava informar-me un poc, he trobat que era interessant deixar-ho reflectit.